ARS AMANDI

RELACIONA CADA TÍTOL AMB EL SEU AUTOR:

Històries troianes: Guido delle Colonne

Ars amandi: Ovidi

De amore: Andreas Capellanus

Tractatus de amore heroico: Plató

El banquet: Plató

Remedia amoris: Ovidi

Decameron: Boccaccio

Títol: Històries Troianes

Autor: Guido delle Colonne

Any de publicació: 1210

Tradició literària: Novel·les cavalleresques.

Resum de l’argument: Relat de la història real de la guerra de Troia

Títol: Ars Amandi

Autor: Ovidi

Any de publicació: 2 a.C./ 2 d.C.

Tradició literaria: Grecollatí

Resum de l’argument: tres llibres en els què facilitat consells sobre les relacions amoroses (on trobar dones, com enamorar-les, como conquistar-les…)

Títol: De amore

Autor: Andreas Capellanus

Any de publicació: 1184/1186

Tradició literària: poesia trobadoresca

Resum de l’argument: consta de tres llibres, el primer ens parla de la definició de l’amor i la seva etimologia, el segon de mostres de diàlegs entre gent de diferents classes socials, i el tercer històries de veritables tribunals d’amor presidits per dames de la noblesa.

Títol: El banquet

Autor: Plató

Any de publicació: 380 a.C.

Tradició literària: Grecollatí

Resum de l’argument: La narració se situa durant el banquet organitzat pel poeta tràgic Agató per celebrar la seva victòria en les festes Lenees del 416 aC. Després del menjar, Erixímac proposa passar el temps en mutus discursos i debatre un tema que Fedre ha tingut al cap. Erixímac demana que cadascun dels convidats improvisi un elogi a Eros, ja que, segons comentaris de Fedre, sent aquest déu un dels més importants, rares vegades és encomiat com mereix.

És llavors el mateix Fedre qui comença la sèrie, amb un encès elogi de l'amor, Eros, a qui considera el més antic i admirable dels déus. Després d'ell, el sofista Pausanies parla de la doble naturalesa de l'amor, distingint entre un origen vulgar i l'altre que aspira al bell i el bo. Erixímac, el tercer a parlar, proposa una visió una mica més científica, entenent l'amor com a principi fonamental que, al costat de l'odi, domina la natura i l'ésser humà.

Segueix llavors el discurs d'Aristòfanes, al qual es deu, sens dubte, gran part de la fama de la qual gaudeix el Banquet. S'hi s'introdueix un mite (el mite de l'androgin), segons el qual va haver-hi un temps en què la Terra estava habitada per persones esfèriques amb dues cares, quatre cames i quatre braços. Tres sexes existien llavors: el masculí, descendent del Sol, el femení, descendent de la Terra i l'androgin, descendent de la Lluna, que participava en ambdós. L'arrogància d'aquests éssers va provocar la ira de Zeus, que per a sotmetre'ls els va dividir amb el seu llamp, convertint-los en éssers incomplets i condemnant-los a anhelar sempre la unió amb la seva meitat perduda. Les tres formes de l'amor sexual queden així explicades: els heterosexuals són descendents d'éssers androgins i els homosexuals provenen d'éssers completament masculins o femenins.

Després del bell discurs d'Aristòfanes, el torn arriba a Agató i després a Sòcrates, que comença amb un irònic exordi en el qual adverteix que no elogiarà Eros faltant a la veritat sobre ell, sinó que contarà el que sap de l'amor sense callar el que no sigui bell. Sòcrates explica que va ser instruït en assumptes amorosos per Diotima, una sàvia dona de Mantinea la veracitat històrica de la qual no ha estat aclarida. El concepte central d'aquests ensenyaments és la sublimació de l'amor, procés pel qual l'amor a un cos bell ha de conduir-nos a estimar tots els cossos bells i després d'això a l'amor de totes les coses belles i de la bellesa en si que, per a Sòcrates i Plató, que parla a través d'ell, resulta idèntica al bé.

El diàleg es tanca amb la bulliciosa entrada d'un embriac, Alcibíades, en la celebració. Aquest elogia llavors la figura mateixa de Sòcrates, lloant la seva temprança i la seva inclinació a la veritat, a la recerca de la qual viu consagrat. D'aquesta forma, es mostra al lector com el mateix Sòcrates és l'encarnació perfecta dels preceptes que ell mateix va exposar en el seu discurs. Com a exemple, Alcibíades ens narra com, a pesar que llavors tota Atenes reconeixia la seva bellesa física, Sòcrates va refusar el tracte sexual amb ell.

Títol: Decameron
Autor: Bocaccio
Any de publicació: 1350
Tradició literària: Poesia trobadoresca
Resum de l'argument:

El Decameró comença amb un breu proemi, preàmbul en el qual l'autor parla en nom propi. Per qüestions d'amor decideix consagrar una mica del seu temps als plaers d'un públic lector principalment femení.

La primera jornada ve precedida d'una descripció de la pesta i del relat de com es va produir la trobada fortuïta dels narradors d'aquestes històries. El Decameró conté així una descripció dels efectes físics, psicològics i socials que la pesta bubònica va exercir en aquesta part d'Europa.

Quants valerosos homes, quantes belles dones, quants joves gallards als que no altres que Galè, Hipòcrates o Esculapi haguessin jutjat saníssims, van esmorzar amb els seus parents, companys i amics, i arribada la tarda van sopar amb els seus avantpassats en l'altre món!

5

Mentre Florència pateix la mort, set joves (amigues, parents o veïnes) de l'alta societat florentina es troben per atzar un dimarts al matí reunides a la deserta església de Santa Maria Novella. Després de la missa, es van posar a xerrar.

Evocant la situació sanitària, Pampinea llança la idea de retirar-se de Florència i marxar a una vila abandonada al camp de Fiesole durant dues setmanes. Totes aproven la idea, encara Filomena adverteix del perill de deixar la societat sense cap home que les regeixi. I la jove Elisa li dóna suport:

En veritat els homes són cap de la dona i sense la seva adreça rares vegades arriba alguna de les nostres obres a un fi lloable: però com podem trobar aquests homes? Totes sabem que dels nostres estan la majoria morts, i els altres que viuen s'han quedat un aquí un altre allà en diferent companyia, sense que sapiguem on, fugint-li a allò que nosaltres volem fugir, i el admetre a estranys no seria convenient; de manera que, si volem córrer després de la salut, ens convé trobar la manera d'organitzar-nos de tal manera que d'allò en el que volem trobar delit i repòs no se segueixi disgust i escàndol. Boccaccio

Decameró, Primera jornada.6

Van entrar llavors a l'església tres joves, "que no ho eren tant que no fos de menys de vint anys l'edat del més jove": Pàmfil, Filostrato i Dioneu. Introdueixen als joves en el seu projecte. Passat el primer instant de sorpresa, accepten acompanyar-les, com a voluntaris i perquè un d'ells estima a Neifila, precisa Boccaccio. Pampinea és designada reina de la jornada i organitza la partida.

L'endemà, dimecres, abandonen Florència i es refugien en una campanya idíl·lica a unes dues millas.7 Boccaccio descriu el lloc com un paradís terrenal:

Estava tal lloc sobre una petita muntanya, per tot arreu allunyat una mica dels nostres camins, [...]; en el seu cim hi havia una vila amb un gran i bell pati [...], amb pradecillos entorn i amb jardins meravellosos i amb pous d'aigua fresquísima8

La Naturalesa és omnipresent en la descripció i ocupa un lloc central per als personatges. En altres moments del relat esmentar ocells cantaires, herbes humides de rosada, una garlanda de llorer i un deliciós jardín.9Per passar les tardes, cada membre del grup explica una història cada nit, excepte un dia a la setmana, que cal dedicar-la a fer labors, i els dies sagrats en què no es treballa en absolut, el que dóna lloc a deu nits de narració al llarg de dues setmanes. D'aquesta manera, en acabar la quinzena, han comptat cent contes. Encara que, en realitat, l'obra comprèn un total de 101 contes, ja que en la introducció a la quarta jornada, Boccaccio introdueix una altra història.

Autor: Ovidi

Títol: Remedia Amoris

Any de publicació: 20 a.C.

tradició literària: grecollatí

Resum de l'argument: Ovidi ofereix consells i estratègies per evitar els danys i / o perjudicis que ens pugui produir l'amor.

FRAGMENT DEL POEMA D’AUSIÀS MARCH:

delitable: viciós, la donzella estima al gentilhome, la seva finalitat és sexual.

Profitós: un cavaller ama a una donzella per poder extreure’n algun profit.

Honest: virtuós, un cavaller s’enamora per una donzella i faria el que fos per ella, combatria, ballaria per ella.

DESCRIPCIONS:

1. «[…] va despullar-se i va quedar amb unes mitges vermelles i un barret de lli. I encara que tenia una figura  molt bella i ben formada, les mitges vermelles i el barret al cap la desfavorien tant que semblava un diable, i és veritat que qualsevol dona o donzella que veieu vestida així us semblarà molt lletja, per gentil que sigui.»

Viuda Reposada.

2. «I el dia del combat es va posar la mitja i la sabata, i tots els que hi eren, quan veien allò, estaven admirats de l’excepcionalitat de les pedres fines que hi havia. Mai s’havia vist una sabata de cuiro tan rica. I en aquella cama no portava armadura, només en duia a l’esquerra, i semblava que ja estava bé. I sobre el casc duia quatre pals d’or, i a sobre el Sant Greal fet a la manera del que Galeàs, el bon cavaller, va conquerir.»

Tirant lo Blanch.

3. «[…] estava admirat dels seus cabells, que resplendien, rossos, com si fossin madeixes d’or; separats en dues parts iguals per una clenxa de blancor de neu que passava pel mig del cap; i estava admirant encara les celles, que semblaven fetes amb pinzell, una mica aixecades amunt, sense una gran negror d’espessor de pèls, sinó perfectes per naturalesa; i encara estava més admirat dels ulls, que semblaven dos estels rodons que relluïen com pedres precioses, i que girava no pas de cop, sinó refrenats per fer mirades gracioses, i semblaven confiats en si mateixos; el seu nas era prim i afilat i ni massa gran ni massa petit, segons la gràcia de la cara, que era d’una blancor extrema de roses barrejades amb lliris; tenia els llavis vermells com el corall i les dents molt blanques, menudes i ben posades, i semblaven de cristall.»

Carmesina.

4. «I la seva noble persona era tan gentil i ben formada, que, qui l’hagués vista així, hauria pensat que era una donzella amb tanta bellesa com es pogués trobar al món. I la seva filla Carmesina se li assemblava en moltes coses, però no en totes, en general, perquè ella, de jove, la superava.»

L’ emperadriu.

El text que millor il·lustra la tècnica de descriptio puellae és el text 3, és a dir, el text de Carmesina. En primer lloc, perquè es una descripció d’una donzella en forma d’enumeració gradativa i en segon lloc perquè explica les característiques de a donzella idealitzant-la.

UNIÓ DE PARELLES:

Medea – Jàson

Penèlope – Ulisses

Ginebra – Lancelot

Ariana – Teseu

Blancaflor – Floris

Dido – Enees

Tisbe – Piram

Elena – Paris

Deiamira – Hèrcules

Brisel·la – Aquil·les

Isolda – Tristany

Fedra – Hipòlit